[Llegit a la presentació d'
Epigrames del Mas d'en Gall al dit barri]
Fa unes setmanes, en un fòrum de la revista electrònica aMartorell.com, algú es preguntava: “Per què ha titulat el llibre
Epigrames del Mas d’en Gall si no hi viu i potser no en sap res?”. L’autor del comentari semblava ofès, com si jo hagués usurpat un nom sagrat que no tenia dret a utilitzar. Després una altra veu s’afegia a l’agreujat i etzibava: “Per què Mas d’en Gall, autor?”. Per sort, un comentari posterior d’una blocaire va tornar la discussió a lloc: Shakespeare no va anar mai a Verona i hi situà el drama universal de Romeu i Julieta.
En realitat, el primer títol del llibre, quan va guanyar un premi d’Òmnium Cultural del Vallès Oriental, era
Fascicles. Perquè aquesta és l’estructura arbitrària i capritxosa que li vaig donar: la dels lliuraments de quiosc. Anem a un quiosc i allò sembla un basar: ganivets, didals, ventalls, etc. I fascicles col·leccionables que acompanyen els ganivets, els didals, etc. i que es presenten a si mateixos com si abastessin tot el que calia dir sobre algun aspecte del saber humà: geografia, ciències naturals, literatura... Aquesta falsa promesa que amb uns fascicles es pot arribar a dominar un àmbit del saber és la que jo parodio en aquest llibre de poemes.
El títol, doncs, estava decidit. Però la nit que vaig recollir el premi, un dels membres del jurat, Jordi Julià, em va dir que el poemari tenia dos inconvenients. Primer, que els
però faria bé d’escriure’ls
prò, perquè així era com jo volia que es pronunciessin i el lector no ha de saber pas com llegir-los si no li ho indico. (Això ja ho veureu.) Segon, i més important, que el títol era poc encertat. No em va dir per què. Potser perquè el trobava massa curt, o massa vague, o poc suggeridor. I jo, que tinc poca personalitat i vull caure bé a tothom, em vaig decidir a canviar-li el nom al llibre.
Llavors és quan dir-ne
Epigrames del Mas d’en Gall se’m va imposar amb força per diversos motius.
Primer de tot, perquè els poemes els vaig escriure mentre treballava al barri. Àdhuc algun el vaig escriure en alguna estona que tenia lliure al Pau Duran número 9.
També m’agradava la sintaxi del títol, la disposició de les paraules, que remet a les
Elegies de Bierville, de Carles Riba. Em va semblar que els lectors habituats a la poesia captarien la ironia que jo utilitzés un títol que copia la pauta de paraules d’una obra sancionada per la tradició i assimilada a l’alta cultura.
En tercer lloc, el títol té un punt de d’ocurrència, de bestiesa. S’hi barregen un nom grec (epigrama, una paraula poc coneguda) amb una referència ultralocal i sense tradició literària (Mas d’en Gall), i que tampoc no és coneguda fora d’Esparreguera.
En quart lloc, perquè volia crear un bucle realitat-ficció. És a dir: el Mas d’en Gall real, des del moment que s’esmenta en un llibre, es converteix en un espai de ficció, en un espai creat; però, alhora, els espais creats incideixin en els espais reals. M’explico. La Barcelona d’una obra literària no és la Barcelona real. Això no obstant, hi ha qui s’interessa per la Barcelona real perquè n’ha sentit a parlar en una obra literària. És en aquest sentit que el títol dels llibre és una aportació dinamitzadora (com es diu avui en un argot horrorós), un agent de transformació de la realitat al cap i a la fi. Aquesta retroacció l'ha il·lustrat molt bé en una conferència recent a l'Hospitalet de Llobregat l'escriptor i periodista Vicenç Villatoro.
Per últim, i per si algú no ha entès res d’aquest galimaties, vull aclarir que sí que hi ha algun poema inspirat directament en el Mas d’en Gall. Que jo recordi, un mínim de 2: un de bucòlic, en què apareix una naturalesa que ressorgeix (titulat “Primavera”), i un altre de més destraler que porta per títol “Corretja i morrió”.
Gràcies per haver vingut.
